Crec que aquesta és la meva
darrera entrada en aquest bloc ple d’emocions i de sentiments.
Si hagués de definir amb una
paraula el que he viscut, crec que “increïble”
és la més adient. Perquè increïble ha sigut l’experiència d’estar en un país
tan diferent i amb tan de contrast com és el Marroc, el qual m’ha ensenyat un
munt de coses, he conegut gent meravellosa y he aprés que la vida es pot viure
de moltes formes.
Increïble han sigut les primeres practiques,
de les quals he aprés moltíssimes coses, he tingut la sort de tenir uns alumnes
que m’han fet gaudir dia dia de la meva estança a l’escola, ells m’han fet
reafirmar-me i tinc més clar que mai, que vull dedicar la meva vida a ells els
nens/es, i poder transmetre-lis el meu saber i les meves experiències. Per mi
les practiques han sigut un món nou ple de coses que desconeixia, cada dia ha
sigut diferent, i ple d’emocions fins l’últim moment. Me he sentit útil, i estimada per els meus alumnes i crec que això
és el més important.
Aquesta darrera setmana, potser
ha sigut la més difícil de portar, he estat molt enfeinada, i no volia pensar
en que només em quedaven cinc dies per acabar. Els meus alumnes no paraven de
dir-me que no marxés, i això encara em posava més trista, per mi ha sigut difícil
dir-los adéu, crec que mai els podré oblidar, ells han sigut els meus primers
alumnes i això sempre quedarà en el meu record.
Gràcies a la UIB i la Oficina de
Cooperació, per donar-me l’oportunitat de poder gaudir d’aquesta gran beca, i
gràcies a l’Escola “Jacinto Benavente”, i en especial al meu tutor Pedro
Medrano, per deixar-me compartir i viure una de les experiències més importants
de la meva vida.
